Les abeurades dels ramats transhumants

A la Mediterrània, l’aigua per la ramaderia és quasi tan important com la mateixa pastura, perquè depenen del tipus d’alimentació que necessiti el ramat i de les situacions ambientals és de vital importància per la supervivència del bestiar i més quan en molts indrets aquesta és un recurs molt escadusser.

El règim pluviomètric té unes pautes de comportament amb una acusada estacionalitat i irregularitat. Aquest context climàtic és propici a que cíclicament hi hagi una mancança de precipitacions, comportant que moltes activitats agropecuàries pateixin l’estrall de les sequeres. Tradicionalment, per tal de fer front a totes aquestes eventualitats, trobem que hi havia una arrelada cultura per utilitzar aquest limitat bé d’una manera assenyada i responsable, perquè tothom en tragués el màxim profit.

A Catalunya podem trobar diversos exemples d’estratègies per millorar l’aprofitament hídric per als ramats, que van des dels drets consuetudinaris que regulen el seu consum, passant per les diferents maneres d’emmagatzemar-la, fins als distints procediments per d’usar-la, a part de l’extens patrimoni que ha deixat l’arquitectura popular en la utilització d’aquests element.

Què és un dret d’abeurada? És un lloc on normalment és manté un bon nivell d’aigua, fins i tot, en èpoques de sequera extrema. A vegades, aquest ús té la particularitat que el seu accés acostuma a estar reglamentat per un dret de pas. Tanmateix, aquests ús es regula mitjançant una correlació de drets d’abeurada. El seu emparament solament es feia en situacions excepcionals. Aquests drets en molts casos significava un llarg desplaçament, ocasionant al bestiar un desgast energètic afegit.

Un exemple el trobem al terme municipal de Querol on la Font de la Moja i el Barranc de Gassons no s’assequen ni en èpoques de sequera i on totes les cases i masies d’aquesta regió es dirigien abeurar amb els seus ramats a la que els quedava més a prop.

Els drets d’abeurada es van anar mantenint durant segles en el record de la gent, perquè eren un valuós recurs per la subsistència en èpoques de minses precipitacions. Aquestes s’anaven transmeten en l’entorn familiar de pares a fills, encara que fos possible que alguna generació tingues la sort de no fer-la servir, perquè el clima passes per un cicle de bonança pluviomètrica.

Les cases ramaderes, per recordar que tenien aquests drets feien servir la senzilla estratègia d’utilitzar-les alguna vegada l’any encara que no fos necessari, en major manera en les abeurades particulars. Així, d’aquesta forma, revalidaven el seu dret i, al mateix temps, recordaven als servidors d’aquests usatges l’existència d’aquesta consuetud.
Tanmateix, el camí per arribar a l’aigua és quasi tan important com aquesta. Antigament, un bri d’herba tenia el seu valor i els camins d’abeurada que travessaven les finques particulars tenien en molts cassos fites que marcaven el seu recorregut i el bestiar no podia traspassar-les ni consumir l’herba de la propietat.

Abeurades de Camí

Ramaderament, una de les premisses bàsiques per fer desplaçaments transhumants és la de poder alimentar i hidratar el bestiar pel camí. L’aigua hi ha cops que la mateixa hidrografia la proporciona fàcilment, en travessar lleres de barrancs, rius o rieres; però, moltes vegades, quan els camins ramaders transiten per zones àrides o per careners de muntanya, no es dóna aquesta possibilitat. Aleshores, els punts d’aigua com fonts i basses que es troben al costat i a prop de la via pecuària tenen una importància cabdal i passen a ser un element més del camí ramader.

També cal esmentar que en moltes rutes antigues, com calçades romanes o camins rals (molts cops els camins ramaders se solapen amb aquests) trobem fonts adaptades amb diversos recipients per encabir-hi l’aigua sobrera. Tanmateix, les basses han estat adaptades per aquest menesters.

Abeurades salabroses

La geografia catalana conté molts contrastos paisatgístics, entre els que cal destacar les maresmes litorals. Aquests medis es caracteritzen per tenir prades inundables, fent-los molt adients per a la pràctica de la ramaderia. En el Baix Penedès, en el municipi de Calafell hi ha una abeurada ben peculiar; l’aigua és salada. Antigament, abans que aquesta zona es desenvolupes turísticament i urbanísticament, era un indret de recepció de ramats transhumants hivernals.

La utilització d’aquesta abeurada estava limitada a dos cops per setmana; així, aportaven al bestiar la sal necessària per complementar la dieta alimentària. Molt probablement aquesta pràctica podria ésser estesa en tota la franja de maresmes costaneres, on hi haguessin llacunes de les mateixes característiques.

Les abeurades compartides

Acostumen a ser fonts i té lloc quan dues partides de pastures comunals limiten i una no te aigua. El bestiar que no té aigua pot entrar dins la pastura que si que en té en un punt prefixat el temps just i necessari per abeurar. També es pot donar el cas que el dret a entrar en un comunal sigui a favor d’una o més finques particulars que pertanyin a un altre municipi. Un exemple d’aquesta mena el trobem a la font de la Montsagre de Paüls, ubicada al terme municipal de Paüls, on hi tenen dret d’abeurada els ramats d’Horta de Sant Joan.

A vegades, aquesta consuetud comporta una compensació a la part que es propietària. A la font de Tarrés, que és de Gósol, té el dret d’anar-hi a beure la ramada de Josa. Com a compensació, el poble de Gósol pot portar a pasturar 300 ovelles als emprius de Josa.

Les abeurades particulars

Són aquells drets d’abeurada que passen per finques privades. Normalment, el camí per atansar-s’hi es una servitud de pas i acostuma a estar fitat. La finca del Motarro, al terme municipal de Vandellòs, té dret d’abeurada a la font del Sanxo, que està en la propietat de Ramer, en la pedània de Llaveria.

Les abeurades fixes

Aquests punts d’aigua acostumen a estar situats a les pastures de muntanya. Els seus usuaris són els ramats de la partida comunal corresponent. Normalment, els ramaders pacten torns per anar abeurar per prevenir que coincideixin vàries ramades amb l’objectiu d’evitar que es barregin entre elles. La font del Teix, a la Serra de Cardó, és un magnífic exemple d’aquesta mena.

Les abeurades col•lectives

Donen servei a una àmplia zona. En alguns casos, els seus usuaris es troben allunyats d’aquest indret i no són residents en el municipi on hi ha ubicat el punt d’aigua. En aquesta mena d’abeurades no cal servitud de pas ja que els camins són de caràcter públic o ramader.

Les abeurades termeneres

A vegades sorprèn que una minúscula part d’un territori municipal confronti amb un riu, una riera o una font. Aquest fet no és casual ni cap capritx geogràfic, sinó que és una estratègia previsora per tal què els seus habitants i animals tinguin l’aigua assegurada. L’abeurada del pantà, a la riera de Marmellar, és un interessant exemple de quan els drets d’abeurar configuren les delimitacions municipals. El punt d’abeurada és una enrunada resclosa en la riera de Marmellar, en la encaixonada Vall de l’Infern entre les poblacions del Pla del Manlleu i Bonany. En aquest indret hi llinden 5 propietats diferents.

Les abeurades transfrontereres

Des de molt antic (segle XII), trobem que les valls d’ambdós vessants dels Pirineus tenien acords per tal d’estimular el comerç entre elles, així com per establir, també, els mecanismes per solucionar les disputes de bens compartits, com podien ser els boscos i les pastures. Amb la delimitació de la frontera i amb la conseqüent conformitat entre el dos estats (1856) van quedar abolits tots aquest acords ancestrals. En el tram fronterer amb Andorra no hi ha cap acord que reconegui el límit dels dos estats.

El Tractat de Baiona (1862-1868) va tornar a reconèixer, almenys parcialment, els drets de caràcter ramader (patzeries). En total, al Pirineu català i el francès trobem trenta-dues patzeries (repartides entre pastures conjuntes, drets limitats de pastures, drets de pas i aprofitament d’aigües conjuntes).

Tanmateix, en aquest àmbit, sense estar reconegudes per cap tractat, hi ha altres abeurades que des d’antuvi els ramaders d’una vessant i de l’altre han utilitzat.

Les basses

Sense cap mena de dubte les basses han estat el sistema que més s’ha utilitzat, ja que era la manera més fàcil i eficient per acumular grans quantitats d’aigua. Majoritàriament estan ubicades en zones de gran aridesa i amb poca circulació hídrica. Estructuralment, són molt senzilles ja que són un petit estany que aprofita una depressió d’un terreny que té propietats d’estanqueïtat per acumular aigua, tant de pluja com dels sobrants de les fonts. A vegades, l’home les engrandeix i les modifica, depenent de les seves necessitats.

Normalment, són uns elements rústecs i senzills, sense cap mena de treball addicional; però, també, se’n troben que estan recobertes de pedra seca, excepte una part, on es manté un pendent regular per facilitar l’accés per anar abeurar. Les formes que més sovintegen són les de cercle, semicercle o quadrades. El seu manteniment és molt simple, ja que solament cal, de tant en tant, escurar els sediments que arrossega l’aigua. El saber popular té la creença que aquesta tasca s’ha de fer en lluna vella perquè així no perd les seves propietats de permeabilitat.

Com a exemple de la importància de les basses com a llocs predilectes per fer abeurar els ramats podem donar un cop d’ull als expedients classificadors de camins ramaders de la desapareguda I.C.O.N.A. Trobem que moltes d’aquestes basses estan reflectides com un annex més del camí ramader. D’igual importància era el punt de mallada, sempre al voltant de la bassa (el lloc on es pot aturar i descansar el bestiar).

Fins no fa pas gaires dècades, a quasi totes les poblacions, hi havia la bassa comunal per anar abeurar els animals i bestiar; però, la socialització de l’aigua i la seva posterior desuetud, juntament amb els canvis i creixements urbanístics, van portar que moltes acabessin transformades en places públiques pel lleure de la ciutadania.

En la funció viària trobem que les basses tenien una gran importància. Ho podem veure en el cas del lligallo de les basses del Coscoll. Aquest camí arrenca de Tortosa per anar cap a Tarragona i rodalies passant per les serres de Mestral, per després decantar-se cap a la costa a l’alçada de l’Hospitalet de l’Infant. Normalment, el feien servir tractants de bestiar que compraven animals a la zona del Maestrat i dels Ports, per portar-los a fires i mercats de les contrades barcelonines.

Les Fonts

Són un altre recurs hídric molt utilitzat per la ramaderia. Les fonts del Comú en són un interessant model ja que gràcies aquestes s’assegurava la subsistència a una bona contornada. La seva estructura estava dissenyada per ser multifuncional, ja que el seu cabal estava aprofitat fins a l’última gota. El raig del brollador era pel consum de boca, la sobrant anava a un gran abeurador per l’ús dels animals i bestiar. Després, aquesta omplia els safareigs, per fer la bugada i per últim l’aigua sobrera es decantava cap a la bassa dels horts, per regar les plantes.
Altres fonts escampades pel territori, han d’estar equipades amb abeuradors perquè tinguin una utilitat pràctica pel bestiar. Aquests recipients poden ser de diferents formes i materials, tot depenent de les disponibilitats de l’indret. Normalment, acostumen a ser troncs que eren buidats a cops de destral, que a molts indrets se’ls coneix amb el nom de cóms. En altre llocs són de pedra picada i s’anomenen piques.

Els rius

Alguns rius, rieres i torrents amb un caudal de certa entitat i amb suficients recursos per aguantar el sotrac de les secades, acostumen a ser uns altres indrets on hi ha abeurades. En les èpoques de sequera extrema, els punts d’aigua es redueixen a goles i pèlags, ja que en aquests llocs, a causa de la seva particularitat geològica, emmagatzemen aigua de forma natural.

Dins la xarxa viària ramadera trobem que alguns camins ramaders tenen com a única missió arribar a la ribera d’un riu amb l’exclusiva finalitat d’abeurar el bestiar.

Pous, cisternes i aljubs

Aquesta mena d’infraestructures serveixen per captar aigua de pluja i és troben habitualment en indrets de nul·la circulació hídrica. Estan ubicats a les rodalies de les vies pecuàries o en partides on hi havia una activa presència ramadera. El seu bastiment acostuma a ser de pedra seca, essent en molts casos un patrimoni d’arquitectura popular d’un gran interès. Per les ramades transhumants, la seva utilització és poc operativa ja que l’elevació de l’aigua és per mitjans manuals; però, en canvi si tenen una gran utilitat pels ramats estants.

Cocons

El cocons són una altra manera d’emmagatzemar aigua pluvial, aprofitant les formacions naturals. Normalment, aquests bassals estan ubicats en la roca viva i, majorment, en indrets calcaris. L’origen d’aquests esvorancs és a causa del procés d’excavació produït per l’erosió. Les formes i dimensions són variades i a vegades l’home els modifica i engrandeix per les seves necessitats i, fins i tot, n’hi ha que les embolcalla amb una coberta de pedra seca per mantenir l’aigua amb millors condicions de salubritat.

Històricament, una de les claus de la supervivència dels camins ramaders i de les abeurades és que, més que camins han estat unes eines eficaces i indispensables per dur a terme la quotidianitat pastorívola. El fet de transitar-les comportava el seu manteniment i la reivindicació del seu secular dret de pas. Desgraciadament avui dia, al no ser emprades, provoca tot el contrari, acabant moltes d’elles espoliades i el que és més greu, desapareixent de la memòria col·lectiva.

Per fer front a tot aquest cúmul d’adversitats caldria divulgar a la ciutadania la seva vàlua com a infraestructura mediambiental i, al mateix, encoratjar a l’administració perquè prengui les mesures adients per catalogar i classificar aquest inestimable patrimoni col·lectiu.

Joan Rovira Merino, membre del Grup de Treball de la Transhumància i els camins ramaders a Catalunya.

 

Desplaça cap amunt