La transhumància és el moviment que realitzen els ramats de bestiar quan busquen pastures per alimentar-se. Aquests desplaçaments es produeixen a la primavera i a la tardor per buscar respectivament pastures d’hivern i d’estiu. A l’estiu els ramats pugen a les pastures altes de la muntanya i a l’hivern baixen a les pastures del fons de vall i zones planeres de Catalunya.

Font: Elaboració pròpia a partir de Mil anys pels camins de l’Herba. Ferran Miralles.

El passat

Tot i trobar indicis de pràctiques transhumants a l’època preromana i romana, va ser a partir del segle XII, quan la ramaderia pirinenca i prepirinenca va assolir  un gran desenvolupament, impulsada, sobretot, pels interessos dels grans monestirs en la producció de llana.

Els monestirs, per poder assegurar el manteniment dels seus ramats, van organitzar una xarxa estable de camins per comunicar la plana amb les zones de pastura de muntanya.

A partir del segle XVI és quan la ramaderia transhumant creix i es converteix en un sector estratègic degut a la producció de llana i de carn. Aquest període es considera l’època daurada de la transhumància a Catalunya: els ramats augmenten de caps de bestiar, els monestirs cedeixen protagonisme als ramaders i es consoliden les grans fires ramaderes de Catalunya.

Aquesta expansió dura fins al s. XVIII i començament del s. XIX, i poc a poc ha anat perdent importància fins a l’actualitat sense, però, arribar a desaparèixer.

Les causes principals d’aquesta davallada les trobem en la reducció de les zones de pastura d’hivern per la intensificació de l’agricultura, l’augment de les zones urbanes i industrials, la dificultat de trobar pastors, l’estat de les pròpies cabaneres o els requeriments legals per moure el bestiar d’una zona a una altra.

Els camins ramaders

La funció principal dels camins ramaders és la connexió de diferents zones de pastura ramadera, normalment de zones planes o de fons de vall cap a pastures de muntanya.

Apart d’aquesta funció els camins ramaders també han tingut altres funcions igualment importants com per exemple portar els animals a abeurar, es a dir petites desviacions del camí principal per accedir a un punt d’aigua. També hi havia camins que feien de corredors sanitaris, on només hi podien transitar els animals malalts o fins hi tot camins amb una marcada funció comercial ja que servien per portar el ramat a les diferents fires ramaderes.

Hi ha camins que només serveixen per un tipus d’animals, degut a les condicions físiques, així hi ha camins on hi poden passar les ovelles o cabres però no les vaques o cavalls, animals menys àgils.

La nomenclatura dels camins ramaders a Catalunya és molt variada i depenent de la zona on ens troben es poden anomenar carrerades, carrelades, cabaneres o lligallos.

Tot i no tenir un determinat rang o importància com el costum castellà, a Catalunya les podem diferenciar entre les vies pecuàries de caràcter local, que tenen un àmbit municipal i les de caràcter general que son supracomarcal i conformen un eix viari, tant transhumant com transtermitant.